El meu nom és Lídia i tinc EPILÈPSIA. Sí, ho escric amb lletra majúscula perquè durant molts anys només ho sabien la família i els amics molt propers.

Quan tenia 17 anys vaig tenir meningitis i com efecte secundari em va quedar una lesió al cervell. Em vaig medicar un parell d’anys i semblava que tot estava bé però als 23, en els meus preparatius de casament, vaig tenir una crisi d’epilèpsia i des de llavors em medico.

Vaig tenir un treball estable que ja coneixien la malaltia ja que a mida que em feia gran, les
crisis eren més sovint però al treball només em va passar 2 cops. Ja podia canviar de medicació, que la meva epilèpsia era fármaco resistent.

Però l’empresa va tancar quan jo en tenia 35 i llavors va començar l’odissea per a mi i els de casa ja que treball nou que començava, al cap d’uns dies sortia amb ambulància i jo m’inventava històries de baixades de sucre o el que fos menys la veritat per a que em
renovessin el contracte però igualment això no passava.

Fins que fa dos anys vaig decidir que ja n’hi havia prou de mentir, vaig demanar una discapacitat i anar de cara, que qui em contractés ja sabés el que hi havia.
Fa un any que treballo sense haver-me d’amagar o de desitjar que no passi, que no passi, que ja ve i de resar a Déu, Buda o a qui sigui perquè l’epilèpsia no paregui… i molt contenta. La veritat és que no he tingut cap crisi aguda en aquest treball, només absències i
potser és perquè no pateixo.

Gràcies a l’associació que fa pocs dies que he descobert.