Hola, em dic Irene @epilepticwarrior (29 anys) i tinc epilèpsia des dels 4 anys.
A casa meva es “respirava” l’esport ja que els meus pares van ser seleccionats per la federació espanyola i entrenats en diferents àrees de l’esport.
Com deia, sempre he tingut l’esport molt present. Vaig donar les primeres passes a Suïssa, al mont rosa. Als 3 anys vaig fer el meu primer 2.000, i tot i tenir epilèpsia refractaria ( els medicaments no fan efecte) sempre he estat activa i puc dir que he fet tot tipus d’esport, quasi sempre acompanyada però a vegades (per tonteria de joventut) m’arriscava i feia esports de risc o anava sola.
Fer esport és una teràpia per mi. Forma part del meu passat, present i futur. No seria qui sóc sense la practica de gran varietat d’esports durant tota la vida. Ara que sóc mare, li ensenyo a la meva filla els valors que transmet com l’esforç, la felicitat que et suposa i superar tot el que es posi per davant. És més dur tenint epilèpsia d’alt risc? Doncs sí, no us enganyo… Però val la pena. Com a epilèptica estic acostumada a que tot em costi més que a la resta, però quan tinc una medalla o he fet un 4.000 tinc el doble de recompensa.
La gossa que veieu a la foto és la Gaia. Ella és la meva gossa d’assistència. És increïble tenir-la al meu costat. M’ha ajudat moltes vegades, a l’avisar-me que en breu tindria una crisis, de caure a terra i fer-me mal.
Irene moltes gràcies pel teu testimoni. Us animem a que ens expliqueu les vostres experiències.
Si jo puc, tu també #epilep