Has vist crisis epilèptiques al cinema o a la televisió? Les has llegit en un llibre? Et semblaven reals? Eren necessàries per a l’argument? La literatura, el cinema i la televisió han abordat amb freqüència l’epilèpsia, de vegades de forma exacta, però en la majoria de casos han ajudat a estigmatitzar i que prevalguin en el temps falsos mites sobre aquesta malaltia. Normalment són estereotips irreals de crisis i falsos consells sobre què fer davant d’una convulsió (subjectar a la persona, posar-li coses a la boca, agafar-li la llengua, etc. Mai s’ha de fer aquestes coses). Aquestes imatges ajuden a que els estereotips perdurin.
Quan es representa l’epilèpsia en el cinema moltes vegades ve carregada de sensacionalisme i impregnada d’estereotips com la bogeria o la possessió. Les crisis solen utilitzar-se com a simple suport visual, sense representar-les de forma correcta i sense interès argumental. Segons un estudi només en el 28% de les pel·lícules realitzades abans de l’any 2000 i en el 25% de les pel·lícules posteriors a aquesta data, l’epilèpsia té un paper destacat en l’argument. Per tant es mostren amb freqüència imatges estereotipades de les persones que presenten epilèpsia i han contribuït a fomentar creences errònies sobre aquesta malaltia. Passa el mateix amb la literatura i la televisió.
Sovint veiem crisis epilèptiques en personatges fora de control per això l’OMS (Organització Mundial de la Salut) ha intentat trencar aquests estigmes que contribueixen a formar una distorsió sobre aquesta malaltia.
Algunes de les pel·lícules que tracten d’epilèpsia:
· Novecento (1976).
· Males Carrers (1973).
· Simple Men (1992).
· The Winning Team (1952).
· El col·leccionista d’ossos (1999).
· L’Impostor (1997).
· Jurament Hipocràtic (1997)
· JKF (1991).
A veure si aconseguim que els nous autors a partir d’ara tractin a aquesta malaltia sense estigmes i informant al gran públic. Això ajudaria a fer una societat inclusiva i respectuosa amb els altres.